La imatge de diumenge a mar ha estat certament desafortunada. Per desconeixement o negligència, no ho sabem, un vaixell esportiu ha estat correctament sancionat en fondejar, malmetent a més, la posidònia a Cala Montgó. La Posidònia oceànica, aquesta planta superior que creix en els fons sorrencs de les àrees ben il·luminades del litoral submergit és un tresor que cal preservar. Prou ho sabem en els nostres clubs esportius i prou ho saben les nostres i els nostres navegants. Fa decennis que treballem per preservar-la en campanyes internes i en col·laboracions externes. Fins i tot vam ser guardonats amb el Premi Nacional de Medi Ambient fa anys per campanyes que incloïen la conservació de les praderies de posidònia, els boscos del fons del mar. 

Cal insistir en la pedagogia de la conservació sens dubte. No tothom ho fa bé. Però la immensa majoria sí. Una flor no fa estiu, mai millor dit. De les millors coses que han passat en el nostre territori en els darrers temps, una d’elles és sens dubte la llei de conservació de la flora i fauna de les Illes Medes del 1990, convertides després en el Parc Natural , Montgrí-Medes-Baix Ter en el 2010. Trenta anys de conservació que han estat un dels motors més importants de la prosperitat del nostre territori. N’estem orgullosos. Els clubs nàutics i les i els navegants tenim molt a veure. L’equilibri entre la conservació i el dinamisme econòmic ha estat un model per molts altres territoris. Les praderies de posidònia, els alguers de les Illes Medes, són dels més ben conservats de la Mediterrània occidental. I amb ells, la seva flora i fauna. Això ho sabem tots. Un model de recuperació excepcional. És l’atracció principal dels nostres turistes i visitants. La dinamització del territori i el millor llegat per futures generacions.

Però vet aquí, que aquest equilibri s’està trencant. De cop i volta, l’administració, sense previ avís, sense cap campanya informativa ha decidit tancar al fondeig nombroses àrees de les Cales Pedrosa i Ferriola al Montgrí i Cala Montgó a l’extrem nord del parc. Contravenint el model Medes que disposa de les boies de fondeig des de fa trenta anys, en aquestes cales, indret  de fondeig històric dels amants de la mar, no hi han boies per poder fondejar.

El fondeig és intrínsec a la navegació. De fet, sovint és la seva raó de ser. I també una necessitat. Com ho és estacionar el cotxe. No es pot concebre la sortida a mar sense contar on fondejar. Quina imatge tan diferent la que il·lustra aquest article: el fondeig regulat, segur i sostenible a Medes. I fa trenta anys que és així. Què espera l’administració, la direcció del Parc, l’Agència Catalana del Medi Ambient, el Departament de Territori i Sostenibilitat…per fer extensiva aquesta experiència a les cales abans esmentades? Mesures dràstiques com el seu tancament no s’entenen. No generen més que rebuig. Ofeguen una de les activitats principals del nostre territori, la nàutica esportiva i d’esbarjo. Un dels ferms pilars de la nostra economia que genera molts llocs de treball directes i indirectes a més d’un reconegut prestigi local.

Reclamem amb fermesa una rectificació d’aquestes mesures prohibitives. Cal dotar de boies de fondeig els espais a preservar. És evident que el seu ús ha de ser costejat pels seus usuaris. No seria lògic que no fos així. Temps hi haurà per discernir el cost que mai ha de ser un negoci ni una mesura recaptatòria per ningú. Els usuaris del mar, de la nàutica esportiva i d’esbarjo ja paguem els nostres impostos que no són pocs. Tenim el deure de contribuir a la conservació com hem fet sempre. I el dret a un ús sostenible de l’entorn natural que inclou el fondeig regulat. Quin sentit tindria sinó sortir a mar i gaudir de la nostra privilegiada natura? Demanem, doncs, reflexió i rectificació a l’administració. Al 2020, tirar pel dret, no és un símptoma d’autoritat moral. No és més que una expressió de poder que acaba no entenent ningú, com està passant avui. Som a finals de juliol, en el més àlgid de la temporada i l’any està sent molt complicat. Estimem el nostre patrimoni natural, conservem-lo i que per molts anys més sigui font de riquesa i model de conservació. Com fins ara. No escanyem la seva base. Quina raó té la conservació sinó és el gaudi sostenible que transmet aquests principis ètics de generació en generació?

Jordi Carmona i Espinosa

Biòleg

Vocal de sostenibilitat i acció climàtica del Club Nàutic Estartit